Final de tarda relaxat al poble, pel camí he admirat els verds que ja apunten, m’he passat una bona estona llegint el llibre admirable d’en Pep Vila. “Les litúrgies del menjar a les terres gironines”. Tot llegint les seves anotacions sobre les neules i el piment, m’he adonat que feia temps que no en prenia, d’aquest darrer. Cal saber que era beguda obligada i apreciada d’antuvi en festes senyalades. He preparat els ingredients canyella, grans de pebre negre, un bocí de nou moscada, un clau d’olor, un poc de gingebre i he posat la mesura justa, de la copa de terrissa, de vi del Montsant (garnatxa i samsó) en un pot junt amb les espècies. Posat al foc, en arrencar el bull ho he enretirat i deixat reposar uns minuts, que infusionés bé. Posat de nou a la copa, que es especial per prendre aquestes begudes, me’l he anat prenent a xarrups mentre era calent i m’ha reconfortat en gran manera.
He anat al cafè per prendre una cervesa i sopar. ¡Renoi!. Es veu que hi ha alguna epidèmia, en Manolo del bar estava malalt, la Silvia també i es clar la Olga i la Neus que acostumaven a anar-hi els dijous, tampoc hi sopaven, i com que no hi anava ningú, es clar no hi havia res cuinat, en fi que m’he menjat sol el meu entrepà de llom, formatge i ceba, amb el vi de la casa i el carajillo. I cap a casa que cal aprofitar els dies així per fer salut i recuperar el son.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada