Un sant del dia ben aprofitat, sopar al Cafè.

Avui és Sant Miquel, el sant amb més patronatges de Catalunya, a jutjar pel que ens explica Joan Amades. El més important és el dels guerres i soldats, que fins i tot establien pau i treva el dia del sant, és a dir paraven les guerres que estiguessin fent.  Tot ve de que se’l pinta amb espasa i armadura, com capità de les forces celestials en la lluita contra els dimonis.  Però és que a més ha estat venerat per molts altres oficis, us cito no més els que tenen a veure amb la teca: carnissers, venedors que queviures, flequers, obladers (que feien oblees i neules), calderers, cocs (cuiners) i coquesses, i seguirien una dotzena llarga d’oficis que el veneraven, incloent fins i tot els contrabandistes i afins.  També era patró dels barretaires i per extensió la gent hi demanava intercessió per les migranyes i molts, si curaven, portaven un barret com exvot a les ermites dedicades al sant (que eren moltes) i que per això eren conegudes com de sant Miquel dels barrets o dels barretons.  Per acabar, a Bot, a la Terra alta, deien que avui a trenc d’alba apareixia l’estel de sant Miquel o estel veremador i era indici de començar la verema, be això en l’actualitat, sigui pel canvi climàtic o altre motiu no s’acompleix massa, ja que més aviat deuen estar acabant-la. De tota manera no s’ha d’oblidar que:

Per sant Miquel,

el raïm te gust de mel.

Per sopar he pres a casa un bol de sopa que va sobrar d’ahir i he anat a fer el segon al Cafè amb ses noies, la Silvia, la Neus, la Olga i la Xiao Min, com de costum no hi havia res cuinat i he demanat un bikini, de lacón i formatge, el vi negre de la casa (amb sifó, per força) i el meu carajillo habitual, la conversa ha omplert perfectament el buit gastronòmic i la vetllada ha resultat perfecte.

De nou la pau del poble, m’he fet un bon sopar.

És curiós com em canvia l’ànim, pel simple fet d’anar a dormir al poble, sembla com si tingues més temps per mi ( a més és veritat, deixo de perdre un parell d’hores en viatges) si al damunt hi sumeu el tenir que pensar no més que en la pròpia subsistència, això és la gloria.  Feia dies que no mirava el santoral, avui sant Salomó, patró dels savis i dels qui tenien oficis nebulosos: “saludadors i adobadors, oracioners i salmaires que curaven en gràcia, i els estelers que feien pronòstics i entenien en coses del cel.”que al sentir del poble eren gent sàvia.  També és sant Everart, patró del bestiar porquí i els que hi treballaven, es celebrava avui, antuvi, la fira més important de bestiar del país, en les terres al voltant del Hostal del Vilar, prop de Sant Boi de Lluçanès, hi anava gent fins i tot des de Aragó i Navarra, i de tot el Pirineu, segons diuen hi acudien milers de caps de bestiar, m’hauria agradat veure una fira així, pel que explica Amades hi havia un munt de xiringuitos de menjar per alimentar tota la gent que hi anava, és una llàstima que no expliqui quin tipus de menges oferien.

De primer m’he fet una sopa de galets, amb brou que tenia congelat, i no he resistit la temptació de posar-hi uns daus petits de botifarra negre, i a taula pebre i formatge ratllat.  De segon he bullit un parell de patates, que he reduït a puré amb una cullera, amb oli i una mica de llet per amorosir, he fet trampa i he emprat un cercle d’inox per posa-ho al plat, cobert de cebollí trinxat, al costat he escalfat un tros de costelló de porc confitat, que havia comprat ja preparat, he ruixat el conjunt amb l’oli del cap de costella i ha quedat un plat exquisit.   

La verema es va acabant, sopar a casa, encara a BCN.

Cada cop son menys els tractors carregats de raïm, que es veuen per les carreteres del Penedès, la verema d’enguany és a les acaballes, molts cellers acabaran aquest cap de setmana l’entrada de raïm, haurem sobreviscut una verema més, un any més.  Ja podem anar somniant en els vins que seran, en els vins d’aquesta anyada, que pel que sembla pot tenir qualitats altes, si més no en molts indrets.

Per sopar he recuperat un resta del fricandó de cap de vedella i botifarra de la setmana passada, que tenia congelat, he afegit aigua, pebre vermell, miso i julivert trinxat, desprès de bullir cinc minuts he afegit cigrons, ja  cuits i ho he deixat uns deu minut fent xup-xup,han quedat força bons.  També he preparat una amanida, més que res pel jovent de la casa: un llit de patates bullides, els seitons marinats de diumenge, rodanxes de cogombre agredolç i de ceba tendre, ou dur trinxat, amanit amb oli, sal, pebre negre i el macerat dels seitons, a voluntat s’hi han afegit olives farcides de pebrot.   De postres una mica de formatge, blau alemany i unes figues, per beure un D.O. Catalunya de Garnatxa i Carinyena, que bec sovint, per que és un vi, amb una intensitat tànnica que s’adapta molt bé al meu cos.

Presentació de llibre, l’Ascensor, retrobades de gent.

En previsió del que pogués venir, he berenat fort en arribar a casa, un parell de sanwich, d’aquells meus (tomàquet a rodelles, cogombre en conserva, agredolç, oli d’oliva i en un, pernil dolç i a l’altre seitons marinats, de l’aperitiu de diumenge), amb una cervesetta , m’han posat a punt per anar a la presentació del llibre de l’Angel, de l’Ascensor, que no havia tornat a escriure res des de el memorable Nits de Bars, ara va més enllà: Barbaritats (histories de bars), no l’he llegit encara però n’he sentit forces trossos llegits per l’Angel, a peu de canó aquests darrers temps i puc assegurar-vos que la cosa promet. Ah! i diu que en te més en cartera....   La presentació en si m’he l’he perduda, el local era ple de gom a gom, impossible entrar i amb la calor regnant, tampoc m’hi he escarrassat massa, i m’he quedat al carrer, que també era força ple, per exemple, amb la gent de Comanegra, l’editorial que publica els meus llibres, i que han aprofitat per comunicar-me que m’han posat en el consell assessor de la casa, encantat és clar.  Força gent coneguda, i en especial gent que feia molt temps que no veia, com la Plumeta, en Carles del Kaos Mil, la Nuria, que ha recordat haver comprat el meu primer llibre allà mateix, el dia de la presentació (l’any 1991), i molts més amics, en fi una vetllada perfecte.  

Poca gana per sopar, penseu que hi havia barra lliure... de beguda.   Tampoc hi havia res fet a casa, he reincidit en els sanwich, ei! a la tarda en anar cap a casa he comprat un pa de motlle, integral i sense additius, m’han dit que el conservés a la nevar per aquest motiu.  He  sucat el pa amb tomàquet, oli d’oliva del Bedorc (de on si no) i meitat salmó fumat i meitat sardina salada en oli, una mica de vi i cap al ordinador a posar-vos tot això.

Diumenge tranquil, dinar de Festa Major.

Després de dormir com cal i esmorzar relaxat, m’he posat a preparar el dinar, que com tocava havia de ser una mica delicat, érem nou a taula i Festa Major.  Un bon aperitiu, amb tartaletes de xampinyons, seitó marinat, pinxos de salsitxa i cogombre alemanys, canapès de salmó fumat, paté d’escòrpora, olivada... un vi blanc dolç del Penedès, que rea una relíquia, tenia al menys 25 anys i era com envellit (oxidat) però de molt bon sabor.  El plat fort, arròs amb carn, verdures i bolets (rossinyols, provinents de Rússia, segons el venedor), també hi havia tall de vedella rostit, però ha quedat intacte, no hi havia prou gana.

El meu sopar, jo al menys encara estava una mica tip, ha estat carn del rostit tallada fina com pernil, amanida amb pebre vermell i oli d’oliva, acompanyada amb uns crakers (galetes salades, tipus inglès), una tartaleta de xampis que havia sobrat i una torradeta amb formatge blau alemany, la resta d’un vi francès que havia obert al migdia per acompanyar l’arròs ha estat perfecte i a dormir aviat que demà comença setmana i la verema pròxima ja a la fi encara donarà força feina.  

Segueix la festa major.

Matí de son endarrerida, dissabte festiu, m’he llevat tard i la resta del matí se’n ha anat en preparar el dinar (avui tocaven macarrons gratinats).  A la tarda hem sortit per anar a la mostra de vins del Moll de la Fusta , amb la Rosa Maria i en Joan, unes magnífiques copes Riedel i un tast ben organitzat, amb els cellers agrupats per denominacions d’origen, tant sols podien generar un gaudi, tranquil i correcte. Després unes cerveses per canviar de tema, a la Palma, que avui tenia taules al carrer, un ambient sensacional i uns quants coneguts del barri que han anat passant. 

 El sopar ha estat un frankfurt, amb un pa més que correcte, al Haití, del carrer Jaume I, un bar de barri de tota la vida, que ha sobreviscut a les noves modes i la invasió xinesa, segueixen amb lo seu i tenen justa fama les seves croquetes, encara que avui amb tot el festival al voltant, no n’hi havia (“fins dilluns al matí”, ens ha dit la senyora de la casa), la cerveseta per acompanyar i ràpid a veure l’espectacle de imatge i so de la plaça Sant Jaume, realment excel·lent i màgic com sempre.  El cafè ja a casa, veien la gloria del Barça, que avui ens ha deixat el cos com cal. 

Festa major a Barcelona, no vegis.

Tocava baixar a ciutat, una festa major es una festa major, el primer a fer: comprar pel cap de setmana, que demà és festa i les botigues son tancades.  He fet el mos a casa, una truita, tan sols amb sal i pebre negre, muntada com entrepà amb pa de pagès, amb l’afegit d’una capa de salami.  Unes fruites de postres i un vinet de Ribera, que era a la nevera.

He sortit a veure com anava això de la festa i és clar, gent tota la que vulgueu, tanta que no era possible arribar al acte, fos el que fos, haig de confessar que no he vist res i no us puc informar del que hi havia.  He passat pel llocs habituals, La Palma. L’Ascensor, el Ginger.  En dies així sempre et trobaràs la gent que veus poc, molt freqüentment de fora ciutat, i això es positiu.  Es curiós ahir parlava de la tardor i avui en la nit ciutadana, la tardor no existeix.   Be, no em preocupa massa, la vida en realitat no és res més que el que ens va passant, i que no pari!!!.  

Per variar la informàtica es va posar en contra meva ahir nit i em va impedir posar el blog, com sempre dic,més val tard que mai.