dimarts, 13 de setembre de 2011

De nou al poble, sopar encara de malalt, però cuidat.


Avui sant Amat, pagès de Tortosa, pel que sembla per tal que es pogués dedicar a la seva devoció les feines del camp se l’hi feien soles, diu l’Amades que fins i tot: “els raïms i les olives se n’anaven sols a les premses i als trulls, i el vi i l’oli es feien tots sols”.  Els pagesos de la zona el tenien per advocat, però van acabar perdent la devoció (suposo que perquè com és evident, el miracle no s’encomanava als fidels). Com que el flemó, encara que molt minvat ja, encara dona guerra, no he tingut més remei que fer sopar especial.
De primer he menjat la resta de la crema d’api de l’altre dia, aquest cop tèbia, amb una mica de parmesà ratllat, de segon he preparat com si fes suquet de peix, en una cassola, ceba, tomàquet, all, julivert i oli, fet a foc viu, que comencés a torrar, patates, aigua, sal, un raig de salsa de soja, i un altre de Marie Brizard (aquest gust meu de anisar el peix, em ve de quan era jove i em delia per les sopes de peix de la Barceloneta, que sempre tenien aquest toc).  En ser cuites les patates hi he posat uns talls de rap, just cuits he separat la part solida i l’he passada pel pimer, posada en un plat i ja freda l’he coberta amb un allioli lleuger, aromatitzat amb alfàbrega fresca, ha quedat força interessant, he seguit sense beure vi (per la medicació) i de postres un iogurt, que diuen que va be quan es prenen antibiòtics.