Com acostuma a passar darrerament, no hem pogut anar a la tarda a collir espàrrecs, la pluja de nou ha fet aparició i em restat a casa tota la tarda. He aprofitat rellegir per enèsima vegada un petit llibret que em vaig comprar per S. Jordi, es titula “Tenzo Kyokún”(instruccions al cuiner) i va ser escrit al segle XIII per Eihei Dogèn, mestre entre els monjos budistes, no he acabat encara de copsar els seus ensenyaments, per lo demés complexes i alhora senzills, però de veritable via interior, m’agrada la responsabilitat crucial que atorga al cuiner del monestir, que amb el seu menjar ha d’omplir el Karma dels monjos. Un menjar ben preparat ha de tenir els sis sabors i les tres virtuts, només llavors serà veritable aliment. Lo dels sis sabors us diré que son els quatre nostres (dolç, amarg, salat i àcid) als que afegeixen el picant i el insípid, cosa aquesta darrera una mica xocant, potser es refereixen al cinquè sabor que els tastadors japonesos tenen present: l’unami, sabor diuen associat a les proteïnes. De les tres virtuts ja us en parlaré un altre moment.
Per sopar m’he preparat una sopa d’all diferent, en l’olleta habitual he ofegat uns bon grapat de daus de pernil ibèric, just en ser transparent el greix, he afegit quatre alls tendres ben trinxats i una mica ofegats he posat vi blanc, eixugat el vi un grapat de pa torrat, esmicolat, uns tombs i aigua i un brot de farigola florida que vaig collir diumenge passat a Prenafeta. Uns quinze minuts i he batut la sopa amb el batedor de varetes, al plat un ou batut i remenar mentre tirava la sopa, ha quedat com una crema, de gust suau i marcat. He destapat una ampolla de negre de Costers del Segre i de segon havia descongelat unes cues de rap amb salsa i les he acompanyat amb la resta del chardonay d’aquests dies. El carajillo com sempre al Cafè del poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada