Tomàquets i cassoleta, al poble.

Sembla que ha baixat un xic la calor, si més no l’aire és fresquet aquí al poble.  Ja ha començat a virar de color el primer tomàquet del pati, no trigarà en ser al punt de madur i farem l’estrena.  Aquests darrers dies les plantes han notat força la calor forta, en especial les que estan en testos petits i de seguida pateixen per falta d’aigua. Cal estar atent, en especial amb les tomaqueres, perquè tampoc els convé un excés d’aigua.

Per sopar m’he preparat una cassoleta de pèsol i patates amb xoriço.  En una cassoleta he posat a sofregir xoriço tallat a bocins petits, un xic enrossit he afegit ceba i all trinxats, quan la ceba era transparent he posat les patates (kanabec d’en Biel) a daus petits, uns tomb i un poc de Marie Brizard, un pols de pebre vermell, els pèsols (d’un hort veí, que vaig congelar al seu moment) i aigua a cobrir. En 20 minuts, la patata tot just volia desfer-se, he apagat el foc i he posat unes fulles d’alfàbrega trinxada. He deixat infusionar uns moments abans de posar al plat i posar-hi al damunt un ou ferrat (per menjar-ho el que faig es trinxar l’ou i barrejar be el rovell encara cru amb el suc del platillo.  I cap al Cafè, a veure si estic fresc una estona.

Sant Pere, BCN, i una mica de tot.

Avui sant Pere, el meu sant, es clar, encara que ja fa temps el vaig canviar per un sant català, que es diu sant Pere Sans, ho dic seriosament, no es broma.  De tota manera aquest any no vaig fer el 29 de maig, dia en que s’escau aquest sant del país, l’aplec gastronòmic que venia fent des de que ho vaig descobrir, que voleu a cops un no te ganes de festa.  Potser per això avui tenia ganes de celebrar-ho.  M’he mirat l’Amades i el nombre de pagines que dedica al dia d’avui és inabastable, sant Pere evidentment era predilecte dels pescadors i hi ha nombroses tradicions en aquest sentit, però em quedo amb la quarteta que fa referència a la capacitat de faula d’alguns oficis:

Sastres i sabaters,

caçadors i pescadors

els quatre evangelistes,

de la mentida.

M’he pres, a casa, un gaspatxo de pot i he picat una mica d’embotit i formatge, amb un dels meus vins predilectes, DO Catalunya, garnatxa i carinyena, fet al Penedès, com una mena d’aperitiu.  He baixat al Ginger i d’entrada he demanat un Negroni, que m’ha posat les piles i m’ha fet venir gana, no he tingut més remei que demanar una llaminera de porc amb salsa de mostassa i pastis de patata, amb una copa de vi del mes.  En Joan m’ha regalat, un parell de litografies del XVIII, emmarcades per ell, l’he convidat a acompanyar-me en la celebració, s’ha pres el plat del dia,  tagliatelle amb salsa de gambes i alls tendres, més vi, Whisky, gintònics, en fi, que ho hem celebrat bé. I prou per avui, que demà cal llevar-se d’hora.

Calor, calor i calor, sort que soc al Bedorc, i poca cosa més.

El termòmetre del pati marcava 33º a les 6 de la tarda, quan he arribat a casa.  L’interior encara semblava fresc, però m’he tingut que posar a regar les plantes, algunes... pobretes, sembla mentida que en tant sols dos dies quedin tan malmeses per manca d’aigua.  Com que no podia fer gaires coses, m’he començat a llegir “Histories del Motel” d’en Miquel Berga, regal d’en Jaume Subirós , en la Tastúlia d’ahir.  Es un llibre que es llegeix agradablement i recull un bon nombre de coses interessants i curioses sobre el tema, m’alegra veure que quedarà alguna constància sòlida de l’obra d’en Mercader i penso que encara ha d’anar més lluny la cosa, els propers anys.  Amb tot i haver dinat bé, tenia ganes de berenar i m’he fet un parell de entrepans mini de barreta, això si calents, passats per la planxa doble, un de botifarra negre i l’altre de pernil ibèric, tots dos amb Emmental, els he pres amb la cervesa de la tarda, mentre llegia el llibre.

No m’he vist amb cor de cuinar res, i he anat a menjar un entrepà al Cafè, de salsitxes, i avui el pa estava perfecta, prèvia amonestació a en Manolo, amb vi negre i un gelat de xocolata de postres, carajillo i ja veurem, que amb aquesta calor estem tots assedegats i amb risc de consum exagerat.   Mentre sopava llegia el diari i m’ha cridat l’atenció la proposta d’un ciutadà, a les cartes al director, que abrogava per fer un ERE a la classe política, ho trobo força encertat, donades les condicions actuals. I prou per avui que amb la calor fins i tot el teclat del ordinador està enganxós.

BCN, Tastúlia perfecta, unes copes i sopar a casa fora d’hora.

Però ha valgut la pena, la Tastúlia del Ateneu, amb la presencia de Jaume Subirós, que ens ha delitat amb histories i anècdotes del Hotel Empordà, i la d’en Pep Salsetes que ens ha deixat satisfets a tots amb els seus plats de Josep Mercader, les anxoves de Cadaqués, autèntiques de dona del poble, que ha portat l’Angel, en fi, tothom ha gaudit d’una sessió gastronòmica, d’alta volada i irrepetible, i no puc per menys agrair a en Jaume Subirós el seu valuós i esplèndid regal a tots els assistents, ni més ni menys que la darrera publicació de la casa, “Histories del Motel”, a càrrec de Miquel Berga, es una cosa que un agraeix de tot cor.  Hem tastat apart de les anxoves, la mousse d’escalivada i l’amanida de faves a la menta, al seu punt, que ens ha fet en Salsetes.  La sessió ha estat llarga i feliç.  Els quatre de sempre hem acabat al jardí del Ateneu amb la penúltima copa.  I és clar de camí cap casa m’he entrebancat al Groucho, que m’he trobat amb la Berta, filla de la meva amiga Montse i que està aquí de vacances, m’ha cantat, acompanyada de la guitarra, una cançó preciosa, que m’ha deixat emocionat.

Ja a casa, ho endevineu, si avui es dilluns... toca hamburguesa!. Poca conya avui, que vaig cansat, feta a la planxa, amb força oli (en realitat queda com fregida i està suportable) al girar-la un raig d’oloroso, entre dos llesques de pa, torrades per la cara exterior i untades per la interior amb la salsa del vitello tonnato d’ahir.  Per entrant un bol de gaspatxo de pot que havia portat la Tere i per beure no he pogut resistir d’obrir una ampolla d’un vi negre, garnatxa i Carinyena, que a mi m’agrada força, de una gran empresa del Penedès, que m’he quedat parat, no porta cap denominació d’origen, i això em fa pensar que algú no està fent les coses bé.  

Festa familiar i tornada a BCN.

Al matí preparacions varies de cuina, ja que teníem festa de família, celebràvem el sant Pere (el meu pare i jo) una mica en avançada.  Faig un repàs ràpid del que hem menjat: d’entrant gaspatxo, que la calor es forta i cal posar l’estomac a punt amb una cosa fresca, desprès pica-pica de tacos de meló amb pernil, tonyina amb piquillos, seitons, sardinetes en oli, salmó fumat, guacamole, formatge Brie, embotits.  El plat de cos: vedella rostida freda, amb el seu suc calent o l’opció italiana del “vitello tonnatto”, acompanyat d’amanida.  Síndria i coca de llardons, vins i cava per al brindis.   No ha estat mal, el cafè i gairebé fer maletes per baixar a ciutat, on el xoc calòric ha estat impressionant, poc m’hi veuran si no és per coses importants.   I la que portat avui a ser-hi era ultimar preparatius per la Tastúlia de demà dilluns (a les 19.30 a la sala Pompeu Fabra del Ateneu Barcelonès) que versarà sobre en Josep Mercader, fundador del Hotel Empordà de Figueres i veritable pare de la nova cuina catalana, m’alegra’t saber que comptarem amb la assistència d’en Jaume Subirós, gendre i continuador d’en Mercader, per suposat hi esteu convidats.

Per sopar calia alguna cosa lleugera i he picat una mica d’amanida i de cap de vedella en salpicon (ja sabeu que el faig posant el cap a daus amb ceba, pebrot, olives, trinxats fins i amanit amb herbes fresques, tàperes, oli, sal i pebre negre), per beure, amb aquesta calor he tirat de cervesa, que permet fer tragos llargs i refrescants.     

Dia de compres, calor forta i poques ganes de res.

Pel matí, compres a dojo, que demà hi ha dinar de família (serem 12), llarguíssimes cues al súper, el dinar fàcil, pasta amb una nova salsa que faig darrerament, és una variant de la salsa de Reus, que ve al Cuina Catalana de Veritat, o sia ceba, tomàquet, all, julivert, alfàbrega fresca, oli, sal, pebre negre i el formatge, que es pot posar a la salsa o al plat, es prepara directament al vas del pimer i cal posar-la a la pasta bullida i escorreguda, és una salsa de la família del pesto que va molt bé a l’estiu.  La tarda de calor insuportable, gairebé un no podia ni endormiscar-se.  M’he posat doncs a suar més, preparant la vedella rostida pel dinar de demà.  Cap al tard la cervesa al Cafè, que ja corria una mica d’aire i m’ha reconciliat amb la vida.

Per sopar, verdura de mongeta tendra i patata (la mongeta de l’hort de la Luci i patates kanabec del Biel), de segon acabar amb les restes, he fet un remenat d’ous amb la botifarra i bolets saltejats que encara quedavan, que no s’ha de llençar res i que ha quedat de primera.  I cap al Cafè de nou, a refrescar-me a la terrassa, per dins i per fora.