De la realitat de la vinya i sopar al Cafè.

Si aneu per les carreteres de les zones vinícoles, veureu un gran nombre de pagesos amb els tractors, arrossegant les grosses sulfatadores i altres al mig de la vinya com envoltats d’un núvol.  Estant ensulfatant les vinyes, perquè amb la humitat que han deixat les darreres pluges i la calor en alça d’aquests dies, han augmentat (com ja es preveia) les possibilitats de que es presenti el míldiu, una de les més temudes plagues de la vinya.  El que emprem per ruixar-les es sulfat de coure, no patiu, no es tracta de química com diem vulgarment, es un mineral fins i tot permès en els conreus ecològics i que en no ser soluble no es absorbit per la planta, d’aquí a la verema aquest material haurà desaparegut per complert.

Estava mandrós avui i sense ganes de preparar-me res i he decidit anar a sopar al Cafè amb ses noies, que es dijous, hi eren la Silvia i la Neus que no fallen mai i també la Olga i la incomparable Xao Min    . Per sopar jo he demanat uns talls de llom amb ceba i formatge, els demés han menjat seitó i algú (es diu el pecat, no el pecador), torrada amb bacon,  hem  acompanyat la cosa amb un tomàquet de Montserrat que he comprat a cal Biel, de Piera, tot fent temps per recollir el cotxe al taller.  Ja sé que encara no és ben bé la temporada i que aquesta varietat no es especialment gustosa, però començo a tenir el mono de menjar-ne. Era un senyor tomàquet, simplement amanit amb oli, sal i pebre ha estat una bona primera aproximació gustosa, al dir de tots.  El vi negre de la casa... i el carajillo habitual i sobretot molta conversa, que per això hi anem.