Delícies del porc i sopar gairebé vegetarià.

Rellegia les sabies opinions d’en Pep Vila (“Les litúrgies del menjar...”) sobre la gran tradició i importància del porc al nostre país, jo sempre he dit que això ve per tradició celta, ja ho sabeu, i mirant les receptes amb que acompanya el text, m’he adonat que per una banda dona la recepta de la “peuada” (cassola de peus i morro de porc, bullit i desossat, barrejat amb ous,especies i sucre o mel i cuit al forn) tradicional de Carnestoltes, recollit en un receptari del Ripollès de principis del S.XX .  Per altra banda posa una recepta del S.XVIII, pràcticament idèntica, que es la forma fàcil d’un pastis que recobreix aquests mateixos components amb una massa de pa o més fina, coent-ho tot plegat al forn, probablement el plat popular ve del receptari barroc, destinat segurament a cuina de la noblesa.

Per sopar m’he preparat un puré, triturant amb el pimer: cigrons cuits, all, alfàbrega fresca, sal, pebre negre i oli.  Al puré he afegit ceba, tomàquet, pebrot, cogombre tot trinxat finíssim i unes tàperes en vinagre amb una mica del seu suc.  Posat al plat ho he decorat amb unes tiretes de pernil ibèric i l’he menjat acompanyat amb pa de vidre de cal Arseni, de S. Sadurní i vi negre (de la Vall del Cinca). Hem quedo amb el dubte de si aquest plat és una posta al dia del empedrat, afegint-hi una mica de tonyina o direm que és un humus a la catalana, tot posant-hi una mica d’oli de sèsam i suc de llimona .  I cap al Cafè a veure que explica la colla, que avui es divendres i potser hi haurà més animació.