Sant Eliseu, càntirs i mongeta tendre.

Avui diu Amades es sant Eliseu, venerat pels mestres cantirers, ja que segons tradició ell exercia aquesta professió, el menciono per equilibrar una mica, ja que sempre poso els sants relacionats amb el vi, bo és que en surti un que toqui el tema del aigua.  I es que aquest simpàtic estri, el càntir, ha estat la font d’aigua fresca, per beure, a les cases durant molts anys.  El poso perquè a més, em porta el record d’un home, al Bedorc, d’aquest nom.  Entranyable i gran coneixedor del camp, tant pel que toca a pagesia com a muntanya, que per coses de la vida no era precisament gran entusiasta de beure aigua, va morir fa uns anys i es va perdre amb ell una gran saviesa.  

Per sopar he preparat les darreres mongetes tendres de la Luci, d’una manera diferent.   En el wook he posat oli i ceba tallada a tires a enrossir lleugerament, mentre he tallat les mongetes al biaix, a tires fines, posades a la paella (el wook no deixa de ser una paella) amb un raig de vi ranci les he anat saltant a foc viu, fins que han estat al dente (be, cuites però encara fortes, que he vist dentes que eren crus del tot i no es això), la Tere las ha menjat soles i per la sogra i per mi he bullit una patateta, que no quedessin tant tristes.  De segon m’he fet una hamburguesa (avui es com si fos dilluns), simplement aplanant-la i ruixant-la una estona abans amb salsa de soja.  Fregida a la paella, ben rossa, en girar-la un raig de brandi català, servida en entrepà de pa amb tomàquet, el vi un Penedès, Merlot-Ull de Llebre, criança del 2006, excel·lent i amb una bona relació qualitat preu.