Alguns tomàquets encara, llegenda catalana, sopar de cullera.

Fa dies que no us ensenyo les tomaqueres, us poso una foto del tomàquet de cor de bou que em va passar en Pep Salsetes, que és tardà i encara està verd, i també una de la tomaquera de híbrids, per si algú dubta de que en un test es poden collir tomàquets (n’he collit ja forces i ja veieu).  Dia de força calor i sembla que seguirà així encara uns dies, avui santa Helena que diuen va trobar la creu i els tres claus, però Amades explica la llegenda d’una santa Helena catalana, filla de Cabrera de Mataró, la inversemblant historia il·lustra però el que podríem dir la Ceguesa Catalana, que en política ha malmès el país tantes vegades .  La cosa és simple, un pare dolent que seguin ordres del dimoni acaba tallant els braços i la llengua a la filla, model de virtuts, abandonada als boscos, un cavaller s’enamora d’ella (aquí lo de la ceguesa), i quan és a punt de tenir un fill, el cavaller marxa a la guerra i la sogre en néixer la criatura, abandona mare i fill al bosc, just quan el nadó és a punt d’ofegar-se a la pica d’una font i mercès als precs de la noia, els braços i la llengua tornen a créixer i salva el nadó.   Un temps després en tornar el cavaller, retroba amb miracle de per mig, tots dos en una cabana.  Fixeu-vos que això darrer del miracle en política no passa mai i així ens va.  L’argument dona per una pel·lícula.

He arribat tard a casa, sort que ahir havia cuinat(previsora, que no miraculosament) unes llenties, cap de costella de vedella ben torrat amb oli a l’olla mateix, una mica de ceba, pebrot verd i tomàquet ofegats a continuació, aigua i les llenties que vaig comprar dissabte a la parada d’en Tomàs, tres quarts de cocció, posar la sal i llestos.  Les llenties eren realment bones, a més d’ecològiques , amb el negre del Penedès d’aquests dies la cosa ha estat rodona.