Sant Magí i per fi divendres.

El sant del dia, sant Magí, venerat a diverses poblacions catalanes, em cau bé, per la seva dedicació a la creació de fonts (Brufaganya) i fins i tot rius, com el Gaià.  M’agrada perquè hi havia la antiga tradició al país de les “fontades”, àpats populars entorn d’una font.   La gent s’aplegava en aquests llocs, generalment ombrívols i frescos, per fer una menjada que podia anar des de la simple brasa (botifarres, conill, xai, etc.), fins a un bon arròs, les amanides més o menys complexes eren d’obligada aparició.  Les fonts catalanes, gaudien sempre d’una bona pica on era possible posar el porró en fresc i és aquesta una dada important pels estudiosos de la gastronomia popular.   És una llàstima que aquesta saludable costum hagi caigut en dessús, potser caldria muntar algunes confraries de “fontaires” per recuperar-la.     El dia ha estat infernal, en sentit literal, per la calor, tarda de compres i dutxes, el sopar mig de caprici i de mandra.

Com estàvem la Teresa i jo sols, hem tirat de gaspatxo de pot, que quedava a la nevera, i de segon unes botifarres especials, que hem comprat a Cal Miqueló, de Sant Sadurní, una era de ceba i Brie i l’altre d’escalivada i Brie.  Les he menjat amb pa amb tomàquet.  De postres una mica de Gorgonzola, també de Cal Miqueló que sempre el tenen al seu punt òptim.  Un ull de Llebre del país per fer baixar i cap al Cafè a fer-la petar amb els amics.