Un dia més al cabàs, hem sopat força bé.

La calor ha estat d’allò més insuportable, al contrari de dies passats avui no corria ni una gota d’aire i la nit promet ser dura, ja que a més la humitat ha augmentat considerablement.  Al matí dins el tarannà de la feina ha vingut l’Angel (un altre Angel, de qui encara no he parlat mai). Sempre m’agrada veure’l, ja que tenim edat i desitjos similars, el primer que m’ha dit en arribar: “Pere, ens fem vells”, i es clar he estat d’acord amb ell. Però penseu que l’Angel és enòleg, responsable de més d’un celler i a més fa de pagès per compte pròpia: vinya, horta i si no m’equivoco olivera, en fi lo de fer-se vell no vol dir deixar res, si no al contrari.  Hem quedat que l’any que ve l’hi faré arribar planter d’en Pep Salseta, per que com jo es deleix pel bon tomàquet.

Sopar a casa amb els nois i família, els he preparat una amanida de patata, bullint-la ja tallada a rodanxes i deixant-la refredar escorreguda.  Al moment he preparat un oli adobat amb all, un xic de tomàquet, alfàbrega, rovell d’ou dur, sal i pebre negre.  He posat capes de patata amb la salsa entremig i per damunt rodanxes de ceba (unes cebes petites i allargades, d’en Tomàs), la clara del ou dur trinxada ben fina, uns bocins de salmó fumat i més salsa.  Cal dir que no n’ha quedat per demà, bona senyal que diria l’avia.  De segon, han cuit unes botifarres (de vedella), de bolets i escalivada, que ens hem repartit com a bons germans, encara que no ho fóssim (lo de germans, és clar).  I llavors quan ja semblava la cosa acabada i beneïda, l’Alba ha tret els formatges que havien comprat en el seu viatge pel sud de França, he tret un altre ampolla de vi i la festa ha continuat.