Per fi dissabte, encara que a mitges.

Avui sant Lambert, que no te res a veure amb la cuina, però si amb el mal d’orella (cal que tingueu present que jo sordejo), diuen que la gent agafava oli de la llàntia del sant, per guarir-se’n, i deixaven a canvi una almoina, que no podia ser massa esplèndida perquè sinó el sant es sentia com subornat i feia augmentar el dolor, d’ací ve la dita:

Al bací de Sant Lambert,

qui més hi fa, més hi perd.

També marcava aquest dia, en alguns indrets, el moment en que els ramats baixaven de la muntanya, per passar el hivern (es veu que no feia tanta calor com ara mateix).  He treballat al matí i és clar el dinar havia de ser ràpid, uns espagueti, d’una manera que faig sovint a l’estiu, en una paella o cassola gran amb oli abundant poso all trinxat fi, a foc baix, abans d’enrossir, tomàquet, pebrot i olives negres , a daus petits, tant sols uns dos o tres minuts a foc viu, alfàbrega fresca trinxada i els espagueti ja bullits i escorreguts, tot ben remenat i cap a taula on ens hi posem formatge ratllat al gust.

Per sopar, el clàssic suquet de peix, ceba,tomàquet, all, julivert, a foc viu, que s’agafi un xic, pebre vermell i brou de peix, les patates escairades, (el meu raig de Marie Brizard) i en ser cuites unes cuetes de rap (així en diuen, en realitat no sé que son) un parell de minuts i cap a taula.  De postres encara quedaven figues, no era fàcil, perquè eren molt bones , vermelles i dolces.  Xerrada al Cafè, que avui ha acabat amb temes de conreu ecològic amb alguns joves del poble que s’ho han pres en serio això de tenir hort.