divendres, 22 d’octubre de 2010

De les especies i berenar-sopar.


He pensat tot rellegint alguns escrits anteriors, que al final algú criticarà que empri el curri i altres barreges d’espècies orientals, ja que sembla ser que soc i tinc que seguir sent, una referència en la cuina catalana. I es clar que es així.  Explico per parts la cosa: els bons cuiners de la india i altres països que consumeixen curri no emprem la barreja preparada sinó que la fan ells mateixos sobre la marxa, habitualment amb les especies fresques, el sabor es doncs notablement diferent.  Les barreges d’espècies seques que es venen s’assemblen mes als preparats medievals catalans, que podem trobar al llibre d’en Nola o al Sent Soví, com la salsa de pagó i les pólvores de duc. Gingebre, garangal, Celiandre, canyella, nou moscada, cardamom, clau d’olor son especies comunes a les dues cultures.  Curiosament l’única espècie que no consumíem a en aquella època era la cúrcuma, que es el que dona color groc als curris, sense aportar practicament sabor, i es per que aquí teníem de sempre un colorant natural àmpliament aromàtic, el safrà, que encara que s’associa a les especies orientals, es una planta mediterrània.

Avui he baixat a BCN, teníem berenar-sopar familiar.  El meu pare celebrava els seus 88 anys (en realitat no volia fer-ho, deia que preferia esperar a celebrar els 90).  Ha estat un bon pica-pica: rosbif , pernil bo, canapès de pastisseria, formatges, pastis amb les espelmes, etc.  Un Somontano negre i (Oh! Gloria) un Banyuls d’una vella reserva.  I ara ja tinc la banyera plena, un bany calent i relaxant, al estil romà, que penso acompanyar amb una copa de vi ranci, fresquet.