divendres, 17 de desembre de 2010

Segueix el fred, i una sopa clàssica.


Aquest matí el fred entrava al cos amb el vent gelat, tot i fer un sol esplèndid el dia ha sigut molt fred.  Al vespre a casa, mentre encetava una altre ampolla del ull de llebre de la Terra Alta, he continuat llegint el llibre del vi d’Alice Feiring, aquest cop feia una repassada al Borgonya, que salvava ben pocs vins, la majoria segons ella havien canviat i eren excessivament afruitats i dolcencs.  Salva els viticultors tradicionals, que fermenten els vins amb els llevats naturals del propi vi, que no usen barriques noves, etc.  M’estic preguntant si en queda algun a Catalunya que ho faci, actualment, serà qüestió de mirar-ho.
Per sopar, amb tot el fred del dia s’imposava una sopa capaç de ressuscitar els morts, es a dir la clàssica sopa de ceba francesa.  En una olleta he posat a ofegar, amb mantega, la ceba tallada a tires, a foc suau, fins que ha estat transparent i un xic rossa, he afegit conyac tipus francès, pebre negre, i brou, rectificada de sal l’he fet bullir cosa de mitja hora.  En una cassoleta de terrissa he posat pa torrat i he abocat el brou i la ceba pel damunt, desprès he cobert be la superfície amb formatge emmental i l’he posat a gratinar al forn.  De segon he descongelat la brandada que va sobrar de l’altre dia i posada en cassoletes petites, l’he decorat amb unes rodanxes de tomàquet fresc i aprofitant que el forn era calent l’he gratinat una mica, no s’estranyi ningú, per que aquesta es la manera tradicional de servir-la a la Provença, que afegeixen encara, al decorar, olives negres.