Del pa i un entrepà.

Un comentari d’en Salva, sobre un crio petit de poble, “es el que en deien abans : te cara de pa de ral”, m’ha fet venir nostàlgia del bon pa que teníem fa anys i que ara tan costa de trobar.  Avui compres una barra de pa que sembla bona i cruixent si te la menges tot seguit, però com la deixis tan sols unes hores, ja has begut oli, per que inevitablement et trobes una mena de goma absolutament immenjable (amb la nostra poca gana de país ric i desenvolupat).  El problema es que sé que aquesta estranya transformació del pa es fruit dels additius que porta i que el pa d’abans, natural al cent per cent, no duia i això feia que es conservés menjable alguns dies.

No voldria semblar que soc un d’aquells que pensen que qualsevol cosa passada era millor, al contrari penso que hi ha un munt de coses bones a l’actualitat (com per exemple que us pugui explicar tot això, ben assentat a una taula del cafè del poble i prenent-me un vinet) però això del pa em posa malalt, per es tracta de la base del nostre sistema alimentari i si està ben fet es un dels millors aliments i mes sans que hi ha.

Havia dinat fort i he optat per quedar-me al bar a menjar un senzill biquini. Amb la bona companyia i conversa de la Silvia, la Neus i la Olga, ah! i la Chao –Min, que estava amb el seu joc electrònic i no ha badat boca. He arrodonit amb un parell de trossos de pizza que m’ha passat la Silvia (¿Tindria remordiments,  per allò del règim?). I vinet blanc del cafè , no es que sigui cap meravella, però quan t’hi acostumes entre força be i ajuda força a la conversa.