CRÒNICA DE LISBOA (a terra do bacalhau). (1)

Pel que he vist aquests dies lo del bacallà, no és tan espectacular com pensava, si més no en restaurants casolans i senzills, si que és veritat que la qualitat, era bona fins i tot a preus baixos, però pel que fa a varietat de receptes no m’ha convençut pas.  De fet la forma de menjar, en general m’ha recordat la cuina castellana, poca varietat i plats de tall bàsicament, per exemple el “cocido” acostuma a ser la carn d’olla, si vols la sopa ja és com no habitual.  Haig de dir que tan sols he anat a restaurants de preu baix (màxim 30€ per cap) la mitjana ha estat en els 15-20€, que per aquest preu es menja força bé.

Varem arribar tard i per sopar varem entrar a la primera tasca amb aspecte autèntic i casolà que ens va sortir al pas, la Adega Mo, al barri de Baixa, a taula amb la beguda un parell de “pasteis de Bacalhau” (croquetes) , el vi negre de la casa en gerra, amb una aspror força agradable i ben equilibrat.  Primer intent amb el bacallà, “a Gomes de Sà”, bacallà esmicolat, ofegat amb ceba i sobre un llit de patates, decorat amb ou dur, olives i julivert, estava bé. 

Dimarts estàvem al barri de Belem, aperitiu obligat a la “Antiga Comfeitairia de Belèm”, que funciona des de 1837, varem tastar la croqueta de bacallà, la de carn, el panadó de bacallà i encara que no lligava, pel dolç, amb la cervesa el “Pasteis do Belem” (cassoleta de pasta com bric, cruixent amb una crema gloriosa a dins).  El dinar a la “Rosa dos Mares” (a uns 100 metres), l’inevitable aperitiu d’olives i mantegues, que et porten arreu sense demanar-ho (i que et cobren puntualment a la nota), una sopa de peix (tenen la costum, d’origen colonial, suposo, d’aromatitzar-les amb celiandre fresc, a mi personalment no m’agrada) i el bacallà especial de la casa (Rosa dos Mares), un llit de patates palla i el bacallà esmicolat ofegat amb ceba, all, julivert, cobert amb beixamel i gratinat amb pa ratllat, era bo.  El vi un negre de Dao, del 2008, excel·lent, cal dir-vos que la Teresa beu molt poc vi i jo acostumo a demanar  ampolles senceres i gairebé sempre les acabo.  No en teníem prou i pels postres vam tornar a la pastisseria de Belem, dos “pasteis” més (gloriosos), copa d’Oporto i cafès.

Per sopar, desprès del vermut al impressionant  “Pavilhäo Chinés” (col·lecció darrera col·lecció d’antigalles i amb un saló de billar on ¡es podia fumar!) el sopar a “O Barrigas” al mateix “Bairro Alto”, l’aperitiu incloïa formatges i amanideta de fesols, el primer uns “cogumelos” (xampinyons) amb crema de formatge que em van recordar la “croute aux xampignons” suïssa. De segon el plat estrella de la casa,  el “Bacallà espiritual” una mena de pasta de croquetes (que no “souflé” com m’havien dit) la veritat: esperava mes d’aquest plat. Per beure un Alentejo 2010, no estava malament.