CRÒNICA DE LISBOA (a terra do bacalhau). (2)

El dimecres, tips de passejar sota la pluja vam tenir la sort de recaure, així per casualitat a “A Lota” al barri de Rossio, sorpresa: el cuiner era català, de les Corts, per més dades, un dinar com cal, l’aperitiu incloïa panadons de gambeta i paté de sardines, el vi, un blanc de Dao, de les varietats Malvasia Fina i Rabo-de-ovelha, força agradable (a l’etiqueta posava: vinificat en “bica aberta” ningú no em va saber explicar que volia dir).  La Tresa va demanar bacallà a la brasa (amb l’idea de fer règim) i no contava amb la guarnició de col i patata que duia el plat, jo vaig demanar un arròs Tamboril, amb rap, gambetes i cloïsses, força bo (amb l’inevitable celiandre fresc).  A Lisboa no fas postres al restaurant, en sortir, entres a la pastisseria del costat (si no tens por d’engreixar, es clar).

A la tarda una cervesa a la “Cervejairia Trindade”, antic convent i fabrica de cervesa després, un lloc per veure, per cert segon lloc on es pot fumar, a la barra (a Lisboa, com aquí, està prohibit arreu, però pel que sembla hi ha excepcions)

El sopar a un bareto petit i casolà, de la Baixa, el Vitoria, aguantant el partit del Madrid, (lliga espanyola, ja ho veus), el sopar força bé, la Teresa, ja un xic penedida, va demanar una amanida i jo hem vaig tirar al pou: “caldo de cocido” (una mena de escudella força bé) i vaig repetir de bacallà “a Gomés de Sà”, aquest cop mes melós i amb les patates palla en lloc de daus.  Com les taules es tocaven, el grup de menjaires portuguesos del costat, que tiraven de safates de cocido, en veurem tan menjador em van convidar a provar les seves postres, un formatget del país, a talls fins amb una llesca de plàtan a l damunt: realment millorava el formatge.  Va servir per acabar-me l’ampolla de Terras do Sado (Setubal), un negre del 2008 fet amb les varietats Touringa Nacional, Aragonez, Syrah i merlot, força bé.

Dijous darrer dia, desprès de fer boca al mercat de Cais de Sodré, varem anar a passejar pels carrers d’Alfama, l’antic barri moro de Lisboa i perduts pels carrerons varem trobar un petit restaurant, com màgic (suposo que el fet de ser francesa la propietària hi tenia a veure) “A Morgadinha de Alfama”, musica de Fado, que al vespres era en directa, va acompanyar aquest darrer àpat, la Teresa va anar per les sardines tradicionals del barri i jo em vaig decantar pel Bacalhau Assado, que era realment excel·lent (per fi), melós i saborós com pocs.  El vi un “vino verde”, de la casa, petillant, servit en gerretes (no entenc com aconsegueixen que no s’esbravi), realment bo, i desprès del cafè un aiguardent de la casa (veritable “eau de vin” francès) que va ser perfecte per digerir.

I poca cosa més, he comprat formatgets, llaunes d’una antiga conservera i unes llengües de bacallà (que em van explicar com cuinar amb arròs) i del sopar, ni en parlem, perquè si existeix una cuina anodina i cara (a nivell internacional ) es la dels aeroports.     

Us poso algunes fotos més, detalls en realitat, com les famoses pedres que enrajolen tots els terres de la ciutat i que a cops provoquen ensopegades glorioses, però t’hi acostumes com a tot.