dijous, 12 de maig de 2011

De com cal beure i sopar a casa , al poble.

A la tarda s’ha ennuvolat lleugerament, però la calor era alta i m’he pres una copa de Costers del Segre, al pati, entre la verdor de les meves herbes, que ja han crescut força i fins i tot les tomaqueres ja tenen flor.  Rellegia el viatge a França, de Néstor Luján, que relata l’anècdota del Rei Eduard VII, quan encara no més era Princep de Gales i encara no havia passat per l’escola de bona vida de París, que en un banquet a Bordeus, es va beure d’un glop ràpid una copa d’un conyac extraordinari i en veure la cara que posava el batlle de la ciutat va preguntar si havia fet quelcom de malament.  La sàvia resposta del home va ser  “Altesa, un conyac així, s’olora, s’escalfa la copa amb la mà, es mira al contrallum, i després... després s’en parla”. Certament així, amb aquesta reverencia, és com cal que beguem també els grans vins del nostre país.
He sopat d’hora, a l’europea com acostumo a fer últimament, recordeu que va quedar encara uns resta de faves ofegades?, doncs les he fet bullir en aigua, sal i una mica de misso, desprès les he triturat amb el pimer i he colat el brou, en aquesta crema força líquida, he posat unes rodanxes de botifarra negre i en bullir de nou un bon grapat de fideus, ha quedat exquisida i amb el vi que ja sabeu i una mica de Gorgonzola de postres ja he estat a punt per anar al Cafè a veure que expliquen.