A la tarda, he nat al tast de les Noves Anyades del Penedès, potser un xic tard per tastar-ho tot, experiència impossible en realitat, ja que hi havia un dèficit d’escopidores i no tenies més remei que empassar, cosa per altre banda gens traumàtica, donada la qualitat general. Cal que digui que m’he dedicat bàsicament als negres, que son els que m’agraden majoritàriament. Realment eren bons, fins i tot alguna varietat forana m’ha entusiasmat, i es que sempre hi ha qui treballa bé i treu bons resultats. De tota manera m’agrada’t que les varietats pròpies del país (tant blanques com negres) ja s’estan recuperant de forma important, ja se’ls està donant el valor que realment tenen. Però el que realment m’ha captivat, i que els catalans em perdonin, han estat dos Pinots Noirs, jo devot impenitent, dels Grans Ducs de Borgonya, em creia que era impossible fer un bon Pinot Noir aquí a Catalunya, doncs, ves per on no es així, el miracle es possible i com a mínim dos cellers, que he tastat, amb la deguda reverencia, ho han aconseguit. Deu sigui lloat, com deien els antics, que ja no ens cal viatjar per assolir el gaudi perfecte.
He baixat al Ascensor, l’Angel m’ha fet un entrepà de gorgonzola i llom ibèric, petit però suficient. Ja que els vins de la terra ja m’havien alimentat. He begut cervesa, per no distreure el somni dels vins tastats, el carajillo i xupito a La Palma tot xerrant amb l’Albert que ha fet el gran pas d’estudiar per sommelier i es mereixia una repassada del que jo havia tastat. Me’n adono que hauria de haver posat alguna foto, les pedres centenàries de les Drassanes eren un marc realment adient als vins que he tastat, però les coses son com son i us haureu de conformar amb el que hi ha.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada