Dia mig de pluja i mig de sol i un bon regal gastronòmic.

Un altre matí a casa, pel temps força ennuvolat, la llenya ja ben posada, el terra escombrat de la serrada, les coses en ordre adequat, no hi ha bé que per mal no vingui. Be potser no sempre, ja que el mes habitual és el contrari.  A la tarda, no ens podíem perdre el derbi i tothom al Cafè, per sort el resultat ha estat correcte i ens hem quedat contents.

He sopat, a casa, de restes, un poc d’olla aranesa del altre dia i una resta de faves del migdia, Ei!, no unes faves anònimes, eren regal d’en Joan de Cal Valls, i venien acompanyades d’un impressionant bròquil.  Com eren molt tendres les he fet per dinar d’una manera molt simple i saborosa, en una paella grossa i de parets altes he posat el inevitable oli del Bedorc i he ofegat lleugerament ceba i all tendres,  en ser un poc fets he tirat les faves esgranades, sal i un raig de vi blanc, i ha foc suau, tapades, les he deixat coure fins que han canviat de color sacsejant-les sovint . A taula les hem acompanyat amb una botifarra negre fregida al moment.  No m’ha importat gens repetir per sopar i encara n’he deixat, per un altre cop, un petit platet.  El vi de sempre i de postres, de nou al cafè, un gelat de xocolata i un bon carajillo i ...ja pot ploure!.